A Espanya, tant el preu de compra d’habitatges com els lloguers estan en augment. Tot i això, moltes persones opten per llogar per mantenir la flexibilitat de canviar de residència. Els propietaris poden recuperar el seu habitatge llogat per necessitat pròpia o per als seus familiars, un procés que es coneix com a desnonament per causa de necessitat.
Segons la plataforma Idealista, els contractes de lloguer es renoven automàticament cada any, tret que l’inquilí decideixi el contrari, fins a assolir un mínim de cinc anys. Per als propietaris que són persones jurídiques, aquest període s’estén a set anys. Els propietaris no es poden negar a la pròrroga anual del contracte durant aquests terminis, excepte en casos de necessitat estipulats per la Llei d’arrendaments urbans (art. 9.3).
La llei estableix que no s’aplicarà la pròrroga obligatòria del contracte si, després del primer any, el propietari comunica a l’inquilí que necessita l’habitatge per a ús propi, de familiars de primer grau o en cas de separació, divorci o nul·litat matrimonial. Aquesta comunicació s’ha de fer almenys amb dos mesos d’antelació.
Perquè el desnonament per necessitat sigui vàlid, el propietari ha de demostrar genuïnament la necessitat de l’habitatge per a ús propi o dels seus familiars, i no és suficient només amb la notificació de desallotjament. Si el propietari no ocupa l’habitatge d’aquí a tres mesos després del desallotjament, l’inquilí pot exigir un nou contracte sota les mateixes condicions anteriors i ser indemnitzat per les despeses incorregudes.
Si l’inquilí no desallotja l’habitatge malgrat que el propietari hagi complert tots els requisits legals, el propietari pot acudir als tribunals per iniciar un procés de desnonament. En aquest cas, l’inquilí podria ser condemnat a pagar les costes judicials i les indemnitzacions pels danys causats al propietari per no poder disposar del seu habitatge.
En resum, la recuperació d’un habitatge llogat per causa de necessitat requereix que el propietari segueixi estrictament els procediments legals i demostri la necessitat real de l’habitatge, oferint certes garanties i compensacions a l’inquilí si aquestes condicions no es compleixen adequadament.